El Jordi

Pau Cabús i Fornas 01/09/2011
Volia començar dient que al Jordi encara no li tocava morir, però m’hi he repensat, a ell no li hagués agradat gens aquesta frase. “Qui decideix si toca o no toca? A tots ens acaba passant”, diria ell. I Possiblement tindria raó. Com tantes i tantes vegades, en tantes i tantes discussions sense fi. Ell vivia en un món d’altes veritats, de les seves veritats indiscutibles però que a mi m’encantava discutir-li. Tenia uns ideals ferms i uns pensaments durs i radicals, pràcticament impossible d’intentar-li qüestionar. Però també m’encantava intentar-ho.
És una de les persones que he conegut al llarg de la meva vida amb qui més a gust m’hi he sentit parlant, parlant de tot i fins i tot de res, buscant arreglar un món que ell considerava altament espatllat pels capitalistes i la societat de consum, i sovint ens acusava a tots de viure-hi immersos, acatant-ne les lleis i acceptant-ne les normes. I és que ell sempre havia procurat desentendre’s de funcionar com un ramat d’ovelles, volia procurar viure sempre al marge d’una societat que, entre tots, havíem anat espatllant. Així era el Jordi, el meu avi, un avi completament excepcional, lluny dels estereotips dels avis que estem acostumats a veure.

Recordo ja, que de ben petit, me n’anava a casa seva a parlar amb ell. Però en veritat no anava a parlar de res, no volia parlar de res, només volia escoltar-lo. De fet, no sé si sempre l’entenia, però les converses amb ell m’inspiraven confiança i em feien sentir més gran. I és que possiblement m’hi feia, ell mai m’havia volgut tractar com una criatura. Arribava a casa seva i després d’una cullerada de llet condensada ens asseiem al sofà a fer una partida d’escacs (quasi sempre em guanyava, no era dels que es deixaven guanyar), una partida que sempre era el precedent d’algun tema que donava joc a hores i hores de conversa.
Amb els anys, a mesura que vaig anar creixent, vaig anar aprenent a fer-li preguntes que li fessin qüestionar els fonaments de qualsevol conversa, però això sí que era una tasca complicada, és complicat qüestionar allò inqüestionable, i les grans veritats del Jordi s’havien anat convertint en les meves petites veritats. Si una cosa he d’agrair-li al Jordi és que m’hagi obert els ulls al món i que m’hagi sabut ensenyar a plantejar-me les coses, per a mi el Jordi ha estat el mestre de la raó, he après que qualsevol raonament és vàlid si li busques una base sòlida, i qualsevol raonament personal esdevé una forta cuirassa que, amb l’ajut de la paraula, és pràcticament impossible de ser travessada.
El Jordi, l’avi que no es volia fer dir avi, m’ha ensenyat a veure la vida, i a enfrontar-m’hi, i sovint a no creure’m allò que els meus ulls em volien fer creure que estava veient.
El Jordi ha mort, però si una cosa crec que tots hem après d’ell és que s’ha de lluitar per creure en un mateix, i que creure en el què un vol suposa viure la vida que t’has proposat viure fins a les últimes conseqüències, evitant núvols de fum que entorpeixin veure clar el camí que tu, i només tu, t’has proposat seguir.
Pau Cabús i Fornas

Reivindiquem Jordi Fornas

JOAQUIM VILARNAU (enderrock.cat) 20/09/2011
L'u de setembre va morir Jordi Fornas. Tot i que desconegut per al gran públic, Fornas és un dels noms fonamentals per explicar l'impuls de la cultura catalana a la meitat dels seixanta. D'ell són les portades dels discos dels primers anys d'Edigsa, d'Edicions 62 i de la revista Serra d'Or, entre d'altres. No és cap exageració atribuir bona part de l'èxit d'Edigsa a la feina de Fornas, al contrari. Les seves portades, molt ben treballades, cridaven l'atenció sobre les que feien les altres companyies. Tant és així que, per exemple, Luis Eduardo Aute ha explicat en més d'una ocasió que va començar a comprar discos en català en veure les fotos d'Oriol Maspons i les portades de Jordi Fornas.
Vaig assistir al seu comiat perquè m'uneix una vella amistat amb la família. A banda de compartir col·legi amb els seus fills durant uns anys, els meus records em porten a Palautordera, on passàvem l'estiu. Recordo trucar a casa seva i passar de dret al jardí, on tenia una piscina desmuntable que fèiem servir per torns. Al Jordi, però, el veia ben poc. Treballant al pis de dalt –em sembla que només hi vaig pujar un sol cop– es mantenia prou distant a l'ebullició que es vivia a casa seva.

Pintor, fotògraf, grafista i escultor, té obra exposada al museu d'art modern d'Oslo. El 2005 va cedir el seu fons bibliogràfic a l'arxiu Montserrat Tarradellas i Macià del Monestir de Poblet i bona part dels seus originals fotogràfics i de grafisme es conserven a la Biblioteca de Catalunya. La seva mort ha tingut un ressò nul als mitjans de comunicació, un fet tan lamentable com que mai cap govern de la Generalitat no li concedís ni tan sols la Creu de Sant Jordi.

LLEGIR ARTICLE ORIGINAL

Jordi Fornas

Jordi Fornas, el hombre que diseñó a Serrat

CARLES GÁMEZ (EL PAÍS) 18/09/2011
Con discreción y sin apenas eco mediático el pasado 1 de septiembre fallecía el diseñador gráfico Jordi Fornas (Barcelona, 1927- 2011). Formado en la Barcelona de posguerra, Fornas puso cara y ojos a algunos de los proyectos claves del catalanismo cultural de la década de los sesenta: Edicions 62, Edigsa, Serra d'Or... Eran los años de otros pioneros y creativos como Leopoldo Pomés, Alexandre Cirici Pellicer o Josep Pla-Narbona, que dotaron de modernidad en el rostro publicitario.
Formado junto al diseñador italo-suizo Sandro Boccola, Fornas consiguió, junto con Daniel Gil, proyectar "el instinto y la emoción, cada uno a su manera, al libro de bolsillo, renovando un producto y un mercado anacrónicos", como señala el diseñador Enric Satué. Para Edicions 62, Fornas creó, entre otras, la colección La Cua de Palla de novela negra. Recorrió también otros territorios editoriales pero fue en la discográfica Edigsa, hogar de la nova cançó, donde encontró una mayor proyección popular. Siguiendo algunas de las pautas del sello Blue Note, Fornas creó una insólita colección de portadas de discos que regeneraron el panorama del diseño discográfico español. En esto fue fundamental la colaboración con el fotógrafo Oriol Maspons, con quien formó un tándem que ofreció a los seguidores del disco en catalán un producto con valor añadido. Para el primer disco de Raimon, Al vent, el objetivo de Maspons captó la mirada de un joven revolté y camusiano. Fornas se sumó al espíritu de rebeldía moviendo con antiacademicismo la tipografía de los títulos de las canciones.
Fornas fue, sobre todo, el forjador de la imagen de un primerizo Serrat, un joven intérprete de mirada adolescente y un cierto aire de Adamo catalanizado. El diseñador dibujó y acuñó el estilo nueva ola del debutante; para su tercer disco, Cançó de matinada, fijó para siempre la imagen del nuevo príncipe de las cosas cotidianas. Un muchacho descalzo que miraba a la cámara con cierta timidez: el triunfo del ídolo cercano.

LLEGIR ARTICLE ORIGINAL

Un record a Jordi Fornas (1927-2011)

JOAN JOSEP ISERN (Totxanes, totxos i maons) 08/09/2011

El passat dijous 1 de setembre es va morir a Barcelona Jordi Fornas, pintor, fotògraf, dissenyador gràfic i una pila de coses més. La notícia em va arribar via Twitter poc després del seu traspàs i, si no m'erro, fora de les xarxes socials no hi ha hagut cap mitjà dels diguem-ne convencionals que se n'hagi fet ressò.

No coneixia personalment al senyor Fornas però puc dir que la seva obra com a dissenyador gràfic ha estat un element important en la formació estètica de molts elements de la meva generació... i d'unes quantes més.

Dintre de la meva biografia el nom de Jordi Fornas l'associo, per exemple, a la imatge dels primers llibres d'Edicions 62. Em refereixo a col·leccions com El Balancí, El Cangur i, sobretot, La Cua de Palla iniciada l'any 1963.

Fornas, un home de gustos culturals amplis i refinats, sabia que molt abans que Gallimard fundés a França el 1945 la Série Noire -que ha donat el nom de "gènere negre" a la novel·la policíaca- existia a Itàlia la col·lecció I Libri Gialli (els llibres grocs) creada per Mondadori el 1929 i dedicada al gènere de lladres i serenos.

No era casual, doncs, que el color groc característic de les cobertes d'aquells llibres fos el que Jordi Fornas va triar per la incipient col·lecció en llengua catalana que dirigia Manuel de Pedrolo. I al damunt del fons groc un parell de trets genuïns de l'"estil Fornas": les fotografies en blanc i negre i una tipografia austera, clara i neta.

Per aquells mateixos anys va començar també la Nova Cançó i, com no podia ser altrament, la presència de Jordi Fornas va esdevenir habitual en els primers programes, cartells i, sobretot, cobertes de discos d'Edigsa (vegeu, si no, la il·lustració que he triat per a aquest apunt).

Un altre punt àlgid del seu treball va ser el disseny, també en les èpoques inicials, de la revista Serra d'Or. Un magnífic exemple d'austeritat formal i de rigor en la composició que harmonitzava perfectament amb tot allò de subliminal que la revista representava.

Si mireu les enciclopèdies veureu que la trajectòria artística de Jordi Fornas ha estat molt més extensa i abasta moltes més disciplines que les que la meva memòria estètica i sentimental evoca en aquest apunt fet amb més presses que rigor acadèmic. Però sí que puc assegurar que per a la gent que ara estem rondant la seixantena la feina ben feta, discreta, constant i compromesa de l'artista que ens acaba de deixar no va passar gens desapercebuda i, n'estic segur, ens va fer molt més sensibles i respectuosos amb allò tan denostat avui de la necessària harmonia entre la forma i el fons. Entre la bellesa i l'eficàcia comunicativa.

Ens hem quedat sense un mestre, vaja.


LLEGIR ARTICLE ORIGINAL