El Jordi

Pau Cabús i Fornas 01/09/2011
Volia començar dient que al Jordi encara no li tocava morir, però m’hi he repensat, a ell no li hagués agradat gens aquesta frase. “Qui decideix si toca o no toca? A tots ens acaba passant”, diria ell. I Possiblement tindria raó. Com tantes i tantes vegades, en tantes i tantes discussions sense fi. Ell vivia en un món d’altes veritats, de les seves veritats indiscutibles però que a mi m’encantava discutir-li. Tenia uns ideals ferms i uns pensaments durs i radicals, pràcticament impossible d’intentar-li qüestionar. Però també m’encantava intentar-ho.
És una de les persones que he conegut al llarg de la meva vida amb qui més a gust m’hi he sentit parlant, parlant de tot i fins i tot de res, buscant arreglar un món que ell considerava altament espatllat pels capitalistes i la societat de consum, i sovint ens acusava a tots de viure-hi immersos, acatant-ne les lleis i acceptant-ne les normes. I és que ell sempre havia procurat desentendre’s de funcionar com un ramat d’ovelles, volia procurar viure sempre al marge d’una societat que, entre tots, havíem anat espatllant. Així era el Jordi, el meu avi, un avi completament excepcional, lluny dels estereotips dels avis que estem acostumats a veure.

Recordo ja, que de ben petit, me n’anava a casa seva a parlar amb ell. Però en veritat no anava a parlar de res, no volia parlar de res, només volia escoltar-lo. De fet, no sé si sempre l’entenia, però les converses amb ell m’inspiraven confiança i em feien sentir més gran. I és que possiblement m’hi feia, ell mai m’havia volgut tractar com una criatura. Arribava a casa seva i després d’una cullerada de llet condensada ens asseiem al sofà a fer una partida d’escacs (quasi sempre em guanyava, no era dels que es deixaven guanyar), una partida que sempre era el precedent d’algun tema que donava joc a hores i hores de conversa.
Amb els anys, a mesura que vaig anar creixent, vaig anar aprenent a fer-li preguntes que li fessin qüestionar els fonaments de qualsevol conversa, però això sí que era una tasca complicada, és complicat qüestionar allò inqüestionable, i les grans veritats del Jordi s’havien anat convertint en les meves petites veritats. Si una cosa he d’agrair-li al Jordi és que m’hagi obert els ulls al món i que m’hagi sabut ensenyar a plantejar-me les coses, per a mi el Jordi ha estat el mestre de la raó, he après que qualsevol raonament és vàlid si li busques una base sòlida, i qualsevol raonament personal esdevé una forta cuirassa que, amb l’ajut de la paraula, és pràcticament impossible de ser travessada.
El Jordi, l’avi que no es volia fer dir avi, m’ha ensenyat a veure la vida, i a enfrontar-m’hi, i sovint a no creure’m allò que els meus ulls em volien fer creure que estava veient.
El Jordi ha mort, però si una cosa crec que tots hem après d’ell és que s’ha de lluitar per creure en un mateix, i que creure en el què un vol suposa viure la vida que t’has proposat viure fins a les últimes conseqüències, evitant núvols de fum que entorpeixin veure clar el camí que tu, i només tu, t’has proposat seguir.
Pau Cabús i Fornas

1 comentari:

  1. Gràcies per dedicar un bloc a en Jordi Fornàs enmig de tanta desídia cultural. Endavant i aneu actualitzant-lo!

    ResponElimina